El Parlament de Catalunya està tramitant una llei de voluntats digitals, el Projecte de llei de Voluntats Digitals, que farà més fàcil disposar del nostre patrimoni digital quan morim, creant la figura de l’hereu digital, el responsable d’administrar els comptes de les xarxes socials i els seus continguts, aquesta figura podrà constar al testament.
Aquesta persona tindrà drets reconeguts perquè s’adreci a les empreses de prestació de serveis digitals (Google, Facebook, Twitter, etc.) i quedi reconegut legalment com a nou titular dels comptes i dels continguts a Internet.
Si no s’ha fet testament, es podrà fer un registre de voluntats digitals, similar al de voluntats anticipades, dedicat principalment als joves que encara no han fet testament i al que es podrà accedir simplement des de l’ordinador amb signatura digital.
Tots nosaltres ens hem trobat en situacions prou desagradables quan ens ha arribat un recordatori d’aniversari d’un amic que ja és mort
Qui té accés als comptes?
Fins ara Facebook demana un paper del jutge per autoritzar a un tercer accedir al compte d’una persona morta i permet convertir la pàgina de FB en un memorial., mireu el que diu a la seva pàgina de ‘trems and conditions’: “You will not transfer your account (including any Page or application you administer) to anyone without first getting our written permission”.
Twitter et diu “gives you a personal, worldwide, royalty-free, non-assignable and non-exclusive license to use the software” el que implica que no podeu transferir el compte.
Yahoo!, propietari de Flickr, diuen que teniu un dret “personal, non-transferable and non-exclusive right and licence” i pot esborrar comptes inactius, el que vol dir que pot esborrar totes les fotos que teniu o teníeu online.
Hi ha empreses, com Tellmebye, que van venir a l’internauta el novembre del 2016 per explicar el que ells fan per endreçar la nostra herència digital.
Qui es queda amb els continguts digitals?
Si creieu que quan feu clic al botó de ‘comprar’ a Amazon o iTunes o qualsevol altre venedor de continguts digitals (música, llibres, pel·lícules, programes) esteu comprant alguna cosa, esteu molt equivocats. Si llegiu els famosos ‘terms of service’ us adonareu que només esteu llicenciant el dret de fer-ho servir, amb petites diferències segons qui sigui el vostre proveïdor.
Recordeu el cas de fa uns anys, el 2009, quan Amazon va decidir esborrar les noveles ‘1984’ i ‘Animal Farm’ de Georges Orwell de tots els dispositius Kindle que l’havien ‘comprat’ per culpa d’una disputa sobre si Amazon tenia o no drets per vendre-la. Tots els qui la tenien es pensaven que l’havien comprat fins que es van adonar que no, que simplement podien llegir-la però no era seva, els hi va desaparèixer del seu lector, ni tan sols podien decidir què fer amb ella, això sí, Amazon els hi va retornar els diners que havien pagat. No m’imagino un editor de llibres de paper anant casa per casa demanant que li torneu el llibre que us ha venut!
Fixeu-vos el que diu la llicència que accepteu quan compreu un llibre a la Kindle Store: “unless specifically indicated otherwise, you may not sell, rent, lease, distribute, broadcast, sublicense or otherwise assign any rights to the Kindle content.”
Si sou del ram dels advocats o esteu interessats en aquest tema el llibre clau és ‘The End of Owership’ d’Aaron Perzanowski i Jason Schultz, i publicat pel MIT a finals del 2016. Si seguiu el link podreu comprar-lo en paper o ‘comprar-lo’ en versió digital.
ReDigi era, perquè ja ha tancat, un servei que permetia ‘vendre’ música que havies comprat legalment a un altre usuari quan ja n’estaves tip de sentir-la. Va començar amb la música d’iTunes i Amazon, però immediatament es va veure que els termes legals d’Amazon no li permetien fer la ‘compravenda’ i es va concentrar a la música ‘comprada’ a l’iTunes.
El gener del 2012 els de Capitol Records els van acusar d’infringir les lleis del copyright i el març del 2013 un jutge va dictar en contra de ReDigi i a favor de Capitol Records. De forma que encara que ells de ReDigi van demostrar que ells confirmaven que l’usuari que volia vendre havia pagat la llicència d’ús, van haver de retirar-se del mercat perquè, segons el veredicte, estaven fent una còpia de la cançó en el moment de fer la venda i això contravenia la llei del copyright.
En canvi, la Cort Europea de Justícia va dictar una norma el 2012 que deia que està permès vendre programes que l’usuari hagi baixat legalment d’Internet.
El setembre del 2012 un parell de tabloids anglesos van publicar la notícia de què Bruce Willis, quan es va adonar que tota la seva llibreria de música digital que havia ‘comprat’ a l’iTunes Store, uns quants milers de dòlars, revertiria a Apple quan ell morís, mentre que ell volia que la poguessin heretar els seus fills, volia perseguir judicialment a Apple. En un parell de dies es va saber que la notícia no tenia cap fonament, però la falsa notícia va ajudar que més gent conegués que els continguts digitals no són nostres.
És clar que podia passar el codi d’usuari i la contrasenya als seus fills, però, segurament, es tancaran els comptes d’iCloud o d’Amazon quan algú es mori i fent-ho, desapareixeran totes les cançons ‘comprades’.
Bé, no podia acabar de cap altra manera que dir DEP.
