Avui parlarem de memòria. No de la meva, ni de la nostra, ni del 1714, sinó de la memòria que té o pot tenir el nostre ordinador. Som-hi, que avui s’ha de tenir memòria per a retenir el que us explicaré. Començarem per la que tothom ha sentit a parlar, la memòria RAM. Quan es compra un ordinador, de seguida el venedor diu la capacitat de la memòria RAM i moltes vegades segons aquesta el comprem o no. Mireu si n’és, d’important.
Què és la ram?
LA RAM és la memòria de l’ordinador (RAM o ‘random access memory’, ‘memòria d’accés aleatori’ en contraposició de la SAM o ‘serial access memory’, ‘memòria d’accés serial’, com podria ésser un casset), és el lloc a on es posen els programes i les dades del programa quan s’executa. La memòria RAM s’escriu i es llegeix molt ràpidament i s’esborra quan apaguem l’ordinador.
Quan posem en marxa l’ordinador es llegeix el programa guardat a la memòria BIOS, una memòria especial que no es pot escriure i que no s’esborra encara que apaguem l’ordinador (hi ha un procediment molt especial per a actualitzar la BIOS o fer un flash de la BIOS). El programa de la BIOS controla el procés d’arrancada, fa els tests de l’ordinador (POST o ‘power on self test’, ‘proves automàtiques de posada en marxa’), posa en marxa tots els dispositius, carrega el ‘boot loader’ que és un petit programet per posar en marxa el sistema operatiu i aquest carrega el sistema operatiu a la memòria RAM i s’espera que l’usuari faci alguna cosa. Si teniu un ordinador amb més d’un sistema operatiu (Windows i GNU/Linux, per exemple), el ‘boot loader’ és el programet que et permet d’elegir amb quin dels sistemes operatius vols treballar.
Si volem fer un escrit, el sistema operatiu passarà el programa de Word (.exe i llibreries .dll) i el document que vulguem editar del disc dur (la memòria que no s’esborra i és més lenta) a la memòria RAM de l’ordinador. Això es fa perquè la velocitat d’accés és molt més ràpida i necessitem que el nostre ordinador vagi com més ràpid millor.
Hi ha una altra forma de memòria RAM, la VRAM, que és la memòria dedicada exclusivament al vídeo i, com podeu esperar, és dedicada a guardar el contingut del que veiem a la pantalla.
Per saber quanta RAM tenim, en un Windows aneu a la icona de sistema del panell de control; en un Mac, sota la poma seleccioneu ‘Sobre aquest Mac’.
Quins tipus físics hi ha?
Ara trobem la memòria en mòduls de memòria, però fins al final dels anys 1960 la memòria RAM era feta per nuclis de ferrita (altrament dit imants). Posteriorment es van inventar els transistors i encara més recentment els circuits integrats i els xips.
Hi ha dos grans tipus de memòria, la SRAM (estàtica que es fa servir normalment per a la memòria cau o memòria de molt alta velocitat) i la DRAM (dinàmica), que ha evolucionat a SDRAM, a DDR SDRAM i a ESDRAM i que és la que es fa servir en els mòduls de memòria actuals dels ordinadors.
Els mòduls s’agrupen en SIMM (‘single inline memory module’, antics, per a ordinadors de 16 bits o 32 bits), DIMM (o ‘dual inline memory module’, per a ordinadors de sobretaula) i SO-DIMM (‘small outline’, per a portàtils).
La major part d’ordinadors fan servir memòria sense control de paritat (non ECC) mentre que els servidors o els ordinadors de gamma alta fan servir memòria amb correcció de paritat (ECC, error correction code) el control de paritat fa que la mateixa memòria detecti i corregeixi qualsevol error intern de la memòria.
Què passa si no tenim prou RAM?
Mai no tenim prou RAM, però imagineu que tenim un ordinador relativament antic, amb 1024 mbytes de memòria RAM (1 gigabyte). Ja fa temps que els ordinadors es venen amb 2 gigabytes, i ara són normals els de 4, 6 i 8 gigabytes.
Què passa si volem treballar amb un programa i un document que necessita més memòria de la que tenim disponible una vegada el sistema operatiu s’hagi carregat? Doncs per això es va inventar la memòria virtual. El sistema operatiu, en lloc de dir-vos que tanqueu un programa per poder posar el programa que voleu executar a la memòria, el que fa és posar una còpia del programa i les dades que no es fan servir al disc dur (swapping), esborrar-les de la RAM i carregar el nou programa i a vosaltres us farà tota la impressió que l’ordinador té una quantitat il·limitada de RAM (en els Windows són fitxers amb l’extensió SWP).
Com veieu, això és lent, la velocitat del disc dur és molt més lenta que la de la memòria, el temps d’accés de la RAM es mesura en nanosegons (50 * 10^-9) mentre que el disc dur en milisegons (5 * 10^-3) uns centenars de milers de vegades més ràpid, i és el motiu pel qual si voleu que el vostre ordinador vagi més ràpid s’aconsella ampliar la RAM, encara que aquesta ampliació no farà que l’ordinador vagi més ràpid, però us estalviarà anar amunt avall de la memòria al disc (i viceversa quan vulguem fer servir el programa o les dades que hem posat al disc per deixar memòria lliure).
Com s’amplia la memòria?
Ja esteu convençuts que el vostre ordinador anirà més de pressa si té més memòria. Ara voleu ampliar-la.
Si teniu un portàtil, ho teniu una mica complicat: la majoria ja no porten mòduls, sinó que tenen la memòria soldada per reduir la mida de l’ordinador. Així que haureu de viure amb la memòria que vau comprar en el seu dia.
Però si teniu un ordinador de sobretaula, com sabreu quin tipus de memòria, fins on podeu ampliar-la i què us costarà? Hi ha dos grans venedors:
–MemoryX es publicita com la botiga més gran de memòries. És als EUA, però envia molt ràpidament.
–Offtek són francesos amb magatzem de les memòries més habituals a Madrid.
Bàsicament el funcionament és el mateix. Hi indiqueu quin ordinador teniu o bé descarregueu un programet que identifica quin ordinador teniu i us explica quina mena de memòria podeu comprar. Per a aquest exemple he fet servir el Dell Dimension 8100:
Aquest ordinador té quatre slots (forats) per posar-hi mòduls de RAM i s’han de posar en parelles. Pot tenir fins a un màxim de 2 gigabytes, així que probablement haureu de llençar la que tingueu i posar 4 mòduls de 512 megabytes (a MemoryX us costarà 160 dòlars i a Offtek 394 euros).
Els discs sòlids o SSD-RAM
Fins ara els discs durs eren dispositius mecànics lents que guardaven la informació en forma magnètica no volàtil, és a dir, que encara que es quedin sense electricitat no es perden les dades.
Des de fa un temps han sorgit els discs sòlids que són memòries RAM i, per tant, molt més ràpides, que funcionen com un disc dur i formades per memòries Flash (similars, però més ràpides que les dels pinxos USB) que retenen la informació encara que es quedin sense energia. Com podeu esperar la memòria Flash és més lenta que no la memòria SDRAM, però tot i així molt més ràpida que un disc dur.
El problema és el cost i les capacitats: són més cars que un disc dur mecànic i, fins ara, els podem trobar fins a 512 gbytes a preus ‘raonables’. Compareu els 60 dòlars d’un disc dur mecànic d’1 Tbyte respecte als 600 dòlars d’un disc SSD-RAM i, per contra del que pugui semblar, des del 2012 els preus dels SSD-RAM han anat pujant en comptes de baixar.
Espero que s’hagi entès el que acabo d’explicar. En tot cas, no hi ha res millor per a la memòria… que les cues de pansa.
