Moltes vegades s’ha parlat de la fi del correu, recentment s’havia dit que la missatgeria instantània o l’augment imparable de l’spam faria que el mail anés reduint la seva importància, però sembla que totes les previsions sobre la seva mort són infundades.
Es calcula que actualment hi ha 4.350 milions de comptes d’email per 2.672 d’usuaris i es preveu que pel 2019 arribaran als 5.590 milions de comptes, un creixement de més del 26%.
El 2016 es van enviar, diàriament, 215.300 milions de correus, totes aquestes estadístiques les podeu llegir a l’informe de The Radicatti Group.
Una mica d’història
El correu electrònic va començar als 60’s, a l’AUTODIN (Automatic Digital Network), un servei amb 1350 terminals i 30 milions de missatges al mes a 18 llocs, l’any 1968 unia més de 300 llocs a uns quants països, no era com avui el coneixem, era l’antecessor del què als 70’s es posa en marxa dins el que es coneix com a ARPANET (1971, Advanced Research Projects Agency Network), el 1971 Ray Tomlinson enviava el primer correu per la xarxa, els primers mails com els d’avui es van enviar el 73 i el correu representava el 75% del tràfic de la xarxa, el sistema de correu es va convertir en Internet a inicis dels 80’s.
Els primers mails eren ASCII text, és a dir, només text i només amb els caràcters més reduïts i que només contemplaven l’alfabet anglès sense accents (a la foto, els 128 que estan per sobre de la ratlla vermella). Amb el temps es va estendre al conjunt de 256 caràcters i amb el MIME (Multipurpose Internet Mail Extensions) i més recentment amb el grup de caràcters UTF-8 una norma de codificació que pràcticament inclou totes les llengües del planeta.
En el sistema de correu apareixen els servidors de mail, DOS servidors, un per enviar i un per rebre el correu, a la imatge podeu veure l‘esquema en el qual s’hi ha afegit el servidor DNS.
Quan nosaltres volem enviar un correu, l’escrivim al nostre ordinador i quan estem llestos fem ‘enviar’. En aquest moment el nostre ordinador es posa en contacte amb el nostre servidor de sortida de correu, que agafa el missatge i comença la feina d’enviar-lo al servidor del destinatari.
Aquest procés és pràcticament instantani, però en cas que el servidor del destinatari estigui apagat o la seva bústia plena o qualsevol altra incidència, el nostre servidor guardarà el nostre missatge i reintentarà l’enviament (normalment ho farà durant cinc dies).
El servidor del receptor, quan rep el correu el guarda (després d’haver verificat que no té virus, que no és spam i d’altres controls) i espera que el receptor es connecti perquè el llegeixi. Avui en dia, amb la quantitat de dispositius mòbils que tenim, l’espera és molt curta.
L’adreça de mail té dues parts separades per una @, el nostre nom, més o menys abreviat, i el domini, en format xxxxxx@nom_del_domini.domini, tant és en majúscules o minúscules, i només s’admeten símbols ASCII.
Tipus de servidors de correu entrant: POP3 IMAP
Els primers servidors de correu es dividien en dues formes de treballar:
- POP3 (Post Office Protocol).
- IMAP (Internet Message Access Protocol).
En el cas de Pop3 quan l’usuari es connectava descarrega en el seu ordinador tots els missatges i els esborra del servidor. Aquest era el sistema original perquè afavoria la velocitat de lectura dels mails en tenir-los a l’ordinador i no dependre de la poca velocitat de les connexions, i no carregava els servidors amb la feina i l’espai de tenir tots els missatges guardats.
Quan tots vam tenir la necessitat de llegir els mails des de més d’un dispositiu, inicialment des de l’ordinador de la feina i l’ordinador de casa, però ara des de qualsevol dispositiu mòbil, es va generalitzar el sistema IMAP que permet que puguem mirar-ho a molts dispositius perquè els correus sempre estan al servidor i els nostres dispositius guarden una còpia.
El servidor de correu sortint: SMTP
I per enviar el correu fem servir el que es coneix com a servidor sortint SMTP (Simple Mailt Transfer Protocol) que és el responsable de rebre el que hem escrit i enviar-lo al servidor del receptor.
Configuració
Possiblement una de les feines més complicades que tindrem serà configurar el nostre programa de mail per rebre i enviar el mail, però en el fons ja veureu que és molt simple, aquí us poso com a exemple la configuració del Thunderbird de Mozilla.
La primera part és la senzilla, hem de posar el nostre nom i la nostra adreça electrònica, dades que farà servir el programa per identificar-nos quan enviem un mail. De fet si ens equivoquem en posar l’adreça el mail seguirà enviant-se, però si el destinatari ens vol contestar, ho farà a l’adreça incorrecta que haurem entrat.
També haurem d’entrar la contrasenya i marcar si volem que el programa la recordi perquè no ens la demani cada vegada que vulguem enviar o rebre un correu.
La segona part és la més delicada, anem pel servidor d’entrada i per configurar-lo hem de tenir les dades que ens haurà donat el nostre proveïdor d’internet.
Tipus de servidor: normalment IMAP com ja he explicat abans, els mails es guardaran al servidor i quan ens connectem es copiaran al nostre dispositiu.
Nom del servidor: el nom que us haurà donat el vostre proveïdor, normalment mail.xxxxx.xxx.
Port: s’omplirà automàticament quan omplim el valor SSL, acostuma a ser 993 o 143. Abans el port identificava si les comunicacions eren xifrades, el 993 ho eren i el 143 no, però es poden mantenir comunicacions xifrades pel port 143, encara que no sigui massa correcte.
SSL: quin tipus de xifrat tindran les comunicacions entre el nostre ordinador i el servidor, normalment serà SSL/TLS, si us diuen que no en té, seleccioneu CAP i ràpidament busqueu un altre proveïdor de correu, perquè és innegociable que les vostres comunicacions de correu estiguin encriptades per evitar que ningú pugui interceptar-les.
Autenticació: com ens identifiquem amb el nostre servidor per poder llegir el mail, normalment amb usuari i contrasenya, també dependrà del nostre servidor.
En el cas del servidor de sortida, els valors són similars:
Port: s’omplirà automàticament quan omplim el valor SSL, acostuma a ser 465, 587 o 25. El port 25 era, històricament, com es comunicava l’ordinador amb el servidor i a alguns països per evitar l’spam es va prohibir el port 25, així que millor fer servir els dos primers si viatgeu.
SSL: quin tipus de xifrat tindran les comunicacions entre el nostre ordinador i el servidor. Com en el cas del servidor d’entrada, si us diuen que no en té, seleccioneu CAP i ràpidament busqueu un altre proveïdor de correu.
Autenticació: com ens identifiquem amb el nostre servidor per poder enviar el mail, normalment amb usuari i contrasenya, també dependrà del nostre servidor. En aquest cas es pot deixar sense, en cas de xarxes empresarials que només permeten l’enviament als ordinadors de la xarxa, en la resta de casos el fet que s’han fet servir els servidors per enviar spam obliga a identificar l’usuari que vol enviar un correu.
S’acaba el temps, la setmana vinent seguirem amb el correu electrònic.
