Una nova entrada al nostre diccionari, que teníem una mica oblidat, avui li toca el tema a les pantalles o monitors, aquest dispositiu que gairebé tots els ordinadors porten, excepte els anomenats, força correctament ‘headless’ que són servidors apilats en DataCenters i que una bona part d’ells es dediquen a fer que la Internet funcioni o a publicar webs o blogs.
El monitor permet interaccionar amb l’l’usuari, li ensenya les dades que introdueix i el resultat de les feines o peticions que li fem, normalment via teclat i, els més espavilats, via ordres de veu o dictat.
Història
Ho sé, avui trauré a passejar el meu dinosaure per parlar de les primeres pantalles o encara abans, de les bombetes que mostraven l’estat de l’ordinador abans de què existissin els monitors, aquelles coses enormes, amb un gran cul, monocroms i sense possibilitat de gràfics, moltes d’elles amb les lletres de color verd. El cul era per allotjar un tub de rajos catòdics (CRT o Cathode Ray Tube) que era el sistema ‘original’ per dibuixar lletres a la pantalla, per bombardeig d’electrons amb resolucions tan baixes que avui ens farien plorar.
No va ser fins al 1977 que Apple va introduir el primer monitor de color a l’Apple II, i Atari el va seguir el 1979 amb l’Atari 800. Penseu que el cost era tan elevat que es feia servir el televisor de casa com a monitor.
Hem d’esperar a finals dels 80 del segle passat perquè els monitors de color es normalitzin, tinguin un preu assequible i permetin resolucions de 1024*768 punts.
Per aquells temps, a principis dels 80, comencen a aparèixer els portàtils, diguem-ne portables perquè tenien una nansa, però amb pantalles ‘tradicionals’ de tub de rajos, Osborne presenta el seu Osborne 1 a l’abril de 1981 amb una pantalla de 5 polsades monocrom fins a 52 columnes d’amplada, dos disquettes, 64 kBytes de RAM, una nansa, i, el més important, cabia sota el seient d’un avió, el primer portàtil amb un gran èxit tot i que funcionava sota el sistema operatiu CP/M i tenia el Wordstar i el Supercalc. Perquè us en feu idea, pesava 10,7 kilos i costava 1795 $.
El 1982 Compaq presenta el primer portable, també amb pantalla CRT, compatible amb l’IBM PC, la pantalla ja té 80 columnes i l’ordinador 128 kBytes de RAM ampliables a 640 kB, però només dos disquettes, fins a finals del 1983 que apareix el disc dur de 10 mBytes, això si, 13 kilos i 3.590 $ la seva versió bàsica.
El 1987 surten les pantalles de plasma, als sempre innovadors portàtils de Compaq, pantalles de 10 polsades encara que segueixen sent monocroms (de color carabassa) però ja permetien gràfics de 640*400, això si, s’havien de pagar 4.999$ per un equip amb 640 MB de ram, un disquette d’1,2 MB i 20 MB de disc dur. Això sí, sense bateries, si no tenies un endoll, no tenies ordinador 🙂
Durant els anys 90 apareixen els monitors LCD (Liquid Crystal Display), principalment als portàtils pel seu baix consum d’energia, portàtils ara ja sí amb bateria 🙂 i amb moltes opcions de monitor: actiu o passiu monocrom, color passiu o color de matriu activa (TFT, que és una variant dels monitors LCD). I comencen a veure’s monitors per equips de sobretaula, encara molt cars, però ja es troben al mercat.
L’any 2003, per primera vegada els monitors TFT-LCD es venen més que els monitors clàssics CRT, consumeixen menys, ocupen molt menys espai a la taula de treball, i menys ‘flicker’ que redueix el cansament ocular, a canvi els monitors CRT tradicionals tenen un contrast superior, millor temps de resposta i millors resolucions que ha fet que avui es dediquin a estudis d’investigament de la visió
D’això al darrer model de monitor, les ulleres de Google, hi ha un bon camí.
Paràmetres
Per mesurar un monitor, tenim en compte els següents paràmetres:
- luminància, mesurada en candeles per metre quadrat
- aspect ratio, longitud (horitzontal) i alçada
- mida real que es pot veure en diagonal
- resolució, és a dir el nombre de píxels que pot representar (hor * vert)
- dot pitch, la distància entre píxels del mateix color, com menor és més nítida és la imatge
- refresh rate, el nombre de vegades per segon que el display s’il·lumina
- temps de resposta, el temps, en milisegons, que triga a canviar un píxel d’actiu (blanc) a inactiu (negre) i a blanc de nou
- angle de visió, és el màxim angle al qual les imatges encara són visibles sense degradació de la qualitat, es mesura horitzontal i verticalment.
Mides.
La mida de la imatge visible és la quantitat d’espai disponible per visualitzar algun contingut. Això que avui en dia, amb les pantalles rectangulars ja no és tan significatiu, era més important quan el tub de raig era circular o aproximadament rectangular.
En el seu moment es considerava la diagonal o la distància entre dues cantonades oposades, fixeu-vos en el dibuix, i veureu que era el diàmetre de la circumferència
Ara encara es fa servir el mateix sistema, la distància entre dues cantonades oposades, però aquesta mesura no té en compte l’aspecte de la pantalla, per exemple una pantalla de 16:9 (panoràmica) de 21″ té menys àrea, 1.210 cm2, que una pantalla de 21″ amb aspecte 4:3 que té 1.360 cm2
Connectors
curiosament, els connectors dels monitors s’han mantingut invariables fins que no hi han aparescut els monitors digitals
El primer connector DB15 com ara el coneixem va aparèixer el 1987, quan van sortir al mercat les targetes VGA (video Graphics Array) que permetien fins a 256 colors a resolucions de 320. x 200, i que van introduir el connector de 15 pins que tots coneixem, i la resolució de 640 x 480 píxels en 16 colors que es va convertir en estàndard.
Ara els connectors acostumen a ser HDMI per a pantalles digitals o bé una cosa similar però en mides molt petites si el monitor s’ha de connectar a un portàtil i el fabricant vol fer-lo molt i molt prim, com el connector d’Apple o. més recentment, el thunderbolt.
Pantalles analògiques vs digitals
Per fer una similitud, els monitors analògics són com els vells televisors, que van necessitar un sistema de conversió per rebre digital, mentre que els nous televisors ja tenen els circuits preparats per rebre la tele en format digital nadiu.
Els fabricants de monitors acostumen a fer-los ja amb connexions analògiques i digitals, només ens hem de preocupar que la nostra targeta gràfica també tingui sortida digital perquè les connexions analògiques són susceptibles d’interferències i distorsions de la imatge, mentre que en un sistema digital, no hi ha conversió i, per tant, no hi ha corrupció de la imatge.
A la foto teniu un exemple de targeta gràfica amb els dos connectors, i encara un tercer per s-Vídeo.
i per acabar, encara no ho hem vist tot, d’aquí a poc temps, a moltes taules de treball, les pantalles que es pleguen