Les targetes gràfiques

Avui vull parlar d’un tema que moltes vegades ni ens plantegem ni sabem que existeix ni què fa: la targeta gràfica del nostre ordinador. Perquè em vaig quedar parat quan vaig llegir la notícia a Xataka  de la propera presentació de la nova targeta de NVidia a partir del 17 de març, la GTX Titan-X amb 12 GB de VRAM (Video Ram) i una GPU (graphics processor unit) amb 8.000 milions de transistors, per una mica més de 1.000 euros, molt per sota de la Titan-Z (que val 2.850 euros). Així que vaig pensar que si hi ha qui paga aquest preu per a una targeta gràfica, valia la pena d’explicar-ho una mica.

Què fa la targeta gràfica?

La principal funció de la targeta gràfica, com us podeu imaginar, és rebre les dades i les instruccions de la CPU per a poder dibuixar en pantalla el contingut gràfic. Dit així no sembla que sigui necessària gran cosa. De fet, la major part d’ordinadors porten una senzilla targeta gràfica integrada. Però si penseu què es necessita per fer una imatge en 3D, les coses es compliquen perquè ha de dibuixar una imatge, afegir-hi llum, textura i color. Les targetes integrades, en gairebé tots els portàtils i els equips de sobretaula de gamma baixa, s’anomenen on-board video i permeten de treballar perfectament amb imatges 2D, el que fem amb les aplicacions de cada dia o per accedir a internet, i acostumen a fer servir una part de la RAM de l’ordinador per fer la feina, així que tenim menys per a treballar que la que teòricament tenim. Quan hi afegim una targeta gràfica es desactiva la targeta integrada i tota la feina, la fa la nova targeta. Els avantatges de les targetes integrades són el cost, el poc espai que ocupen i el baix consum. Una nova tendència a on van els fabricants avui, Intel i AMD, és integrar la capacitat gràfica dins el disseny de la CPU (el que es coneix com a APU o accelerated processing unit), això és el que han fet els de Sony amb la PlayStation 4 i els de Microsoft amb l’Xbox One, perquè com podeu suposar les consoles també necessiten una targeta gràfica.