La setmana anterior vaig començar aquest diccionari casolà amb l’explicació de com funcionava i es bellugaven els bits per la xarxa per arribar a tot arreu via els routers o encaminadors.
Avui explicarem una mica més tot això de les adreces IP i com algú va inventar-se un sistema de noms, el famós DNS.
Què és el DNS?
El DNS o Domain Name System (Sistema de noms de domini) és l’invent o disseny de Paul Mockapetris i John Postel el 1984 perquè els routers o encaminadors puguin enviar els paquets de dades d’un lloc a un altre.
Les màquines només saben enviar i rebre dades d’una adreça IP (p.ex. la nostra 81.184.4.60) fins a una adreça IP (p.ex. la de Vilaweb: 54.72.127.129), ja veieu que no és un bon sistema, que no podem pretendre que la gent conegui i recordi les adreces IP, així que es van inventar uns traductors anomenats DNS, i, a més, quan l’adreça IP canvii, els clients mai hauran de saber-ho ni recordar la nova adreça.
Perquè els DNS són això, traductors d’adreces, de forma que nosaltres al nostre navegador li podem posar vilaweb.cat, en lloc de 54.72.127.129.
Els DNS funcionen amb una base de dades distribuïda i copiada a molts servidors per tot el món per assegurar el funcionament d’Internet i amb un sistema que permet un creixement il·limitat
Quin DNS fer servir?
El més senzill seria fer servir el DNS més proper, informàticament parlant, al nostre ordinador, perquè estem preguntant-li constantment la traducció d’una adreça quan naveguem, quan enviem correus, quan sincronitzem arxius amb Dropbox, etc, etc.
El més proper és el DNS, o els DNS, que ens dóna el nostre proveïdor d’accés a Internet i que, normalment, estan posats en el nostre router – wifi de casa.
Per contradir aquesta teoria, els senyors de Google han posat a disposició de tots els usuaris del món un parell de servidors DNS, el 8.8.8.8 i el 8.8.4.4, tan ràpids que superen els servidors del nostre proveïdor d’Internet.
Fixeu-vos que com que el DNS és el traductor de nom de domini a adreça IP, els servidors DNS s’han de posar en format d’adreça IP perquè el nostre ordinador pugui arribar la primera vegada!
Com funciona un servidor DNS?
El nostre ordinador fa una petició a un servidor DNS i li demana: quina és l’adreça IP de vilaweb.cat?
El servidor DNS té una llista dels principals servidors del món en funció de l’extensió, en aquesta ocasió buscarà quin és el servidor responsable del domini .cat.
El servidor DNS, quan sàpiga qui és el servidor responsable del domini, li preguntarà per vilaweb.cat, i aquest li respondrà qui són els servidors ‘autoritatius’ o que saben contestar a la pregunta.
Una vegada conegut el servidor ‘master’ o ‘autoritatiu’, li preguntarà per l’adreça i, si està en marxa, li respondrà.
Si, per qualsevol motiu, el servidor principal no està en marxa, li preguntarà al servidor secundari, i així successivament fins a tenir una resposta o esgotar els servidors, moment en què rebrem un avís dient que no s’ha pogut saber l’adreça d’un nom de domini.
El servidor ‘master’ o autoritatiu sap contestar perquè el ‘propietari’ del domini, Vilaweb en aquest cas, ha informat un servidor DNS de les dades del domini perquè pugui contestar quan algú pregunti.
Per millorar la velocitat, els servidors DNS poden guardar les dades d’un domini que un usuari li ha preguntat per poder respondre al proper usuari amb la mateixa petició si no ha passat un temps màxim predeterminat.
IP pública i privada
Recordeu que les adreces IP són un bé escàs i en procés d’extinció? Doncs bé, una manera d’estalviar adreces IP és que tots els usuaris d’una casa o d’una empresa, facin servir només una sola adreça IP pública i, internament, cada ordinador tingui una adreça IP privada que pot repetir-se a diferents cases o diferents empreses (no a la mateixa casa), així, per exemple, l’adreça privada del router wifi de casa acostuma a ser 192.168.0.1 o similar a totes les cases, però quan el nostre ordinador es connecta a un servidor públic d’Internet, es connecta amb l’adreça pública que comparteix amb tots els ordinadors de casa, el router ja sap quin ordinador de la xarxa interna ha fet la petició i a quin ordinador li ha de tornar el contingut que ve del servidor.
El router o encaminador té una adreça pública i una adreça privada, fixeu-vos en aquest diagrama;
Per convenció, es fan servir com a adreces IP privades els rangs:
- de 10.0.0.0 a 10.255.255.255, és a dir, totes les que comencen per 10
- de 172.16.0.0 a 172.31.255.255, relativament poc utilitzada
- i de 192.168.0.0 a 192.168.255.255, és a dir totes les 192.168 i les que més es fan servir.
si sou els responsables de la xarxa de la vostra empresa o casa, podeu fer servir qualsevol d’aquests rangs, són adreces que mai es faran servir a Internet.
Encara hi ha un bloc d’adreces del 169.254.0.0 a 169.254.255.255, és a dir totes les 169.254, que no són exactament unes adreces que podem fer servir, sinó les adreces que s’autoassigna l’ordinador si no té i no pot tenir cap adreça.
Si voleu saber quina és la vostra IP pública, l’adreça amb la que us connecteu a Internet, podeu fer-ho si aneu a la web cualesmiip o vermiip o whatismyipaddress.
Si voleu tenir-la sempre a la vista, hi ha un petit programet per Windows, ShowMyIP que fa exactament això o bé MyIPAddress que mostra l’adreça pública i la privada, i per Mac teniu MyIP.
IP Fixa o Estàtica i IP Dinàmica.
Els cervells d’Internet encara s’han empescat un altre sistema per estalviar les adreces d’Internet tan escasses i cares, encara que el sistema era molt més útil quan ens connectàvem i desconnectàvem per mòdem.
Perquè el que fan els proveïdors d’accés a Internet és donar-nos una adreça IP pública dinàmica per una estona, que pot ser unes hores o uns dies, així que quan caduca aquesta IP dinàmica que ens han ‘deixat’ ens en tornen a ‘deixar’ una de nova. Si desconnectem el nostre router d’accés, alliberem l’adreça i el nostre proveïdor li pot ‘deixar’ a un altre client.
Els servidors d’internet, els que tenen els webs, els servidors de mail, etc, tenen una adreça fixa o estàtica, sempre la mateixa, i per tenir aquesta adreça estàtica cobren els seus eurillos.
DHCP
El DHCP, Dynamic Host Configuration Protocol (Protocol de configuració dinàmica de l’ordinador) és un protocol de xarxa molt important per a la nostra comoditat i evitar-nos els problemes de configuració.
El servidor DHCP, normalment el router wifi del nostre proveïdor d’accés a Internet, és el responsable d’enviar les dades de configuració de xarxa a qualsevol ordinador de la nostra xarxa que li demani.
A petició de qualsevol ordinador, prèvia identificació a la xarxa wifi o sense cap identificació si es connecta per cable, li envia:
- l’adreça IP que tindrà l’ordinador
- el netmask o màscara de subxarxa (això és nivell avançat)
- l’adreça IP de l’encaminador
- i els DNS
és a dir, totes les dades necessàries per poder connectar-se i començar a treballar.
Vaja, que tantes explicacions i, al final, hi ha un artefacte, en aquest cas el DHCP, que ens soluciona tots els problemes.
