Diccionari casolà d’informàtica – Els perifèrics al voltant del nostre ordinador

Tweet

 

 

Avui el tema de la secció sónels perifèrics, fa dies que no faig esment del hardware i en informàtica és tan important com el software. Per fer-ho  trauréa passejar el dino que porto dintre perquè val la pena fer una mica d’història.

 

 

Fa uns anys definíem els perifèrics com a elements de l’ordinador que es connecten als ports de l’ordinador mitjançant cables i funcionen o es comuniquen amb ell gràcies a drivers o controladors, però això era abans.

 

Avui dia la major part de perifèrics es connecten sense fils a l’ordinador, això sí, segueixen necessitant de drivers o controladors per fer la seva feina.

 

Un perifèric fa referència, no tant a on és físicament, sinó a com es comunica amb el bus principal del sistema, o amb paraules més senzilles, tot allò que no sigui la CPU, la memòria RAM i el disc dur és considerat perifèric i es connecta a menor velocitat, de fet, els avenços més importants que s’han produït han estat a millorar la velocitat d’intercanvi de dades entre els perifèrics i l’ordinador, penseu en els estàndards USB, USB2 i USB3, o bé el firewire o el nou thunderbolt.

 

Fixeu-vos com han anat millorant les velocitats, l’USB inicial el 1996, versió 1.0 o 1.1 al cap de poc, tenia una velocitat de transferència “full speed” de 12 Mbit/s, l’USB2, que va sortir l’any 2000, ja tenia una velocitat de 480 Mbit/s, ‘només’ 40 vegades més ràpida que l’anterior versió 1.1, i l’USB3, presentat l’any 2008, però vàrem haver d’esperar fins al 2010 per veure dispositius, definia una velocitat de 5 GBit/s, o bé 5000 MBits, més de 400 vegades més ràpid que la versió inicial, i 10 vegades més que la veloç versió 2.0. La versió actual, presentada l’any 2013 és l’USB 3.1 a 10 GBit/s o el doble de la versió 3.0.

 

 

Recordeu això quan aneu a comprar un dispositiu USB, però penseu que la velocitat màxima estarà fixada per les característiques de l’USB del vostre ordinador, i això no ho podeu canviar,

 

 

 

 

No us penseu que aquesta guerra de velocitats i de tipus de connexió és per anar cada vegada més de pressa, a mesura que augmentava la velocitat es podien incorporar noves prestacions als nostres dispositius, fins que la connectivitat no arriba als 10 GBit/s del Thunderbolt no podem incorporar pantalles digitals  d’alta resolució, tipus 4K, a la interfase dels nostres ordinadors.

 

 

 

 

 

 

Són els dispositius que envien informació cap a l’ordinador, mireu la gran quantitat de dispositius d’entrada:

 

 

Fixeu-vos que, excepte la càmera i una mica el micròfon, són dispositius de baixa velocitat, perquè estan lligats a la velocitat a la qual nosaltres podem entrar les dades.

 

 

Un perifèric que pot semblar-vos que no ha canviat amb el temps, el teclat, porta una vida ben canviant. IBM va treure el primer teclat per PC l’any 1982, el PC/XT amb només 83 tecles i sense llums d’estat de majúscules, teclat numèric, etc. i que feia servir el connector PS/1

 

 

El 1984 apareix el teclat AT, el primer teclat amb l’indicador lluminós i amb una nova tecla, la ‘PetSis’ que molts encara no saben per a què serveix per arribar a 84 tecles. És una de les tecles ‘inertes’ com poden ser les dels accents, la tecla ALT, etc.

 

El 1987 surt el teclat AT extended amb 102 tecles (101 a la versió americana), incorpora les tecles F!, F2, etc. la segona tecla ALT i la segona tecla Control, i el nou connector PS/2, igual pel teclat que pel ratolí i així s’alliberava el connector sèrie RS232C que fins llavors era el que es feia servir per a ratolins.

 

Els nostres teclats són QWERTY, per l’ordenació del teclat,  encara que per a nosaltres no siguin normals a França i Bèlgica els teclats són AZERTY, o bé a Suïssa són QWERTZ.

 

I encara més poc conegut però molt pràctic, és el teclat simplificat Dvorak, creat pels Doctors Dvorak i Dealey els anys 20 del segle passat, pensant les freqüències d’ús de les tecles i la fisiologia de la mà, vaja, el teclat ideal que no s’ha popularitzat i que podeu veure a la imatge següent en versió anglesa:

 

 

 

 Els teclats poden ser mecànics o de membrana. La majoria són de membrana i funcionen per contacte elèctric entre el teclat i els circuits interiors, però els puristes i els qui escriuen molt i molt ràpid, consideren que la resposta, el tacte de les tecles cilíndriques, el soroll, clic clic, i la sensació o feedback que torna el teclat mecànic és la millor i, una vegada provat no es canvia; si teniu una edat, és la sensació dels teclats originals IBM o els teclats de terminal de mainframes també d’IBM, per cert, no us penseu que un teclat mecànic és com el d’una màquina d’escriure amb palanques!, en un teclat mecànic cada tecla pressiona una molla.

 

Si sou manetes, el teclat mecànic permet treure les tecles per netejar-les i no cal que us gasteu molts diners, per sota dels 50 € en trobareu al mercat.

 

 

 

 

Al revés que els d’entrada, els de sortida envien informació des de l’ordinador cap a fora

 

 

 

 

Dins els dispositius d’entrada i sortida tenim els d’emmagatzamen, el més conegut és el disc dur i el que més hem tingut a les mans són les unitats de memòria USB.

 

 

 

 

Són els que permeten connectar l’ordinador amb l’exterior

 

 

 

 

 

Moltes vegades ens creiem que no necessitem un driver per fer funcionar el nostre perifèric, això no és exactament així, qualsevol perifèric necessita un driver, però pot ser que aquest driver ja estigui instal·lat al nostre ordinador, bé perquè el sistema operatiu ja el tenia, bé perquè alguna vegada ja l’hem necessitat i ja l’hem instal·lat.

 

Si comprem un teclat nou i no té tecles especials, el teclat farà servir el driver del teclat que ja teníem, no caldrà instal·lar res, però si té tecles addicionals, com per exemple les d’apujar o abaixar el volum, necessitarem un driver que es comuniqui amb el sistema operatiu i li envii l’ordre d’abaixar el volum quan pitgem aquella tecla.

 

 

Tweet