Avui el tema de la secció són els perifèrics. Fa dies que no faig esment del hardware i en informàtica és tan important com el software. Per fer-ho trauré a passejar el dinosaure que porto a dintre, perquè paga la pena de fer-ne una mica d’història.

Fa alguns anys definíem els perifèrics com elements de l’ordinador que es connecten als seus ports mitjançant cables i funcionen o s’hi comuniquen gràcies a drivers o controladors. Però això era abans.

Avui la major part de perifèrics es connecten sense fils a l’ordinador. Això sí, continuen necessitant drivers o controladors per fer la seva feina. Un perifèric fa referència no tant on és físicament, sinó com es comunica amb el bus principal del sistema, o amb paraules més senzilles, tot allò que no sigui la CPU, la memòria RAM i el disc dur és considerat perifèric i es connecta a menys velocitat. De fet, els avenços més importants que s’han produït han estat a millorar la velocitat d’intercanvi de dades entre els perifèrics i l’ordinador. Penseu en els estàndards USB, USB2 i USB3, o bé el firewire o el nou thunderbolt.

Fixeu-vos com han anat millorant les velocitats. L’USB inicial el 1996, versió 1.0 o 1.1 al cap de poc tenia una velocitat de transferència ‘full speed’ de 12 Mbit/s; l’USB2, que va sortir el 2000, ja tenia una velocitat de 480 Mbit/s, ‘només’ quaranta vegades més ràpida que no l’anterior versió 1.1; i l’USB3, presentat l’any 2008 definia una velocitat de 5 GBit/s, o bé 5.000 MBits, més de quatre-centes vegades més de pressa que no la versió inicial, i deu vegades més que no la veloç versió 2.0. La versió actual, presentada el 2013, és l’USB 3.1 a 10 GBit/s o el doble de la versió 3.0.